Envasos, joguets, automòbils, mobles… mirem on mirem trobem algun objecte fabricat amb materials plàstics. Hi ha tal quantitat i varietat, i a vegades són tan xicotets, que els ingerim, els inhalem i entren en contacte amb el nostre cos a través de la pell. El nou número de la col·lecció Què sabem de? (CSIC-Cataracta) s'ocupa dels micro i els nanoplàstics, eixos fragments provinents de productes fabricats amb plàstic que no han sigut reciclats i que acaben en el medi ambient. La directora de l'Institut d'Agroquímica i Tecnologia d'Aliments (IATA-CSIC), situat en l'àrea científic-acadèmica del Parc Científic de la Universitat de València (PCUV), Amparo López-Rubio i les investigadores del CSIC M. Victoria Moreno-Arribas, Cinta Port i M. Auxiliadora Prieto expliquen les seues propietats, com passen a formar part dels ecosistemes i les vies d'exposició humana a estes partícules.
En el llibre Micro i nanoplàstics les científiques també descriuen els estudis que hi ha sobre la contaminació per micro i nanoplàstics, els riscos reals coneguts i assenyalen les llacunes que encara persistixen en relació amb la seua presència, exposició, efectes potencials i regulació. “Malgrat que encara tinguem més preguntes que respostes, l'evidència acumulada en els últims anys apunta de manera clara al fet que els micro i nanoplàstics no són inofensius”, afirmen les autores.
Els microplàstics (MP) són fragments amb grandària inferior a 5 mil·límetres, mentres que els nanoplàstics (NP) inclouen partícules amb grandàries inferiors a 1 micra, és a dir, mil vegades més xicotetes que 1 mil·límetre. Quant al seu origen, es distingix entre microplàstics primaris, que ja es fabriquen en formats xicotets i s'afigen a productes com a fertilitzants, cosmètics o detergents, i els microplàstics secundaris, que provenen d'articles com a borses, joguets o roba i es fragmenten progressivament per l'acció de l'aire, el sol i l'aigua en trossos cada vegada més xicotets.
S'ha demostrat que la contaminació per microplàstics és extremadament persistent, quasi impossible d'eliminar una vegada s'han alliberat, i que s'acumula de manera progressiva en el medi ambient. L'estructura d'estos materials fa que siguen capaços d'absorbir o adsorbir contaminants de l'ambient i transportar-los o alliberar-los, de manera que actuen de vectors per a la distribució de tòxics, plagues o fins i tot de microorganismes patògens
Segons les investigadores, la major preocupació entorn d'estos materials invisibles per a l'ull humà deriva, d'una banda, de la seua ubiqüitat -s'han trobat pràcticament en tots els llocs del planeta on s'han buscat-, i, per un altre, del fet que no són biodegradables. “S'ha demostrat que la contaminació per microplàstics és extremadament persistent, quasi impossible d'eliminar una vegada s'han alliberat, i que s'acumula de manera progressiva en el medi ambient”. A més, “l'estructura d'estos materials fa que siguen capaços d'absorbir o adsorbir contaminants de l'ambient i transportar-los o alliberar-los, de manera que actuen de vectors per a la distribució de tòxics, plagues o fins i tot de microorganismes patògens”, advertixen.
I tot això ocorre per la nostra ‘addicció’ al plàstic. La seua versatilitat, durabilitat i baix cost són algunes de les propietats que ho han convertit en un dels materials més usats. S'estima que des de mitjan segle XX s'han produït més de 8.000 milions de tones de plàstics, la qual cosa equival a més d'una tona per habitant del planeta. No obstant això, no tots els plàstics s'empren de la mateixa forma ni tenen el mateix impacte ambiental. Les expertes del CSIC assenyalen que no és el mateix un plàstic destinat al sector elèctric, amb una llarga vida útil i excel·lents propietats com a aïllant, que els denominats plàstics d'un sol ús, utilitzats principalment en envasos. Estos últims passen ràpidament a engrossir la ingent quantitat de residus generats cada dia i constituïxen la principal font de contaminació. De fet, l'envasament representa més del 40% del consum total de plàstics a nivell mundial.
Estudis recents demostren que l'entrada de plàstics en els ecosistemes terrestres és de l'orde de 10 a 40 milions de tones anuals, és a dir, entre 3 i 10 vegades més que la que s'estima que aconseguix en mars i oceans. En el cas dels ecosistemes terrestres, les autores apunten a pràctiques agrícoles com l'ús de fertilitzants encapsulats i plàstics per al recobriment de sòls, així com el reg amb aigües contaminades com a fonts importants d'entrada de MP i NP al sòl. Una altra via són els abocadors de deixalles plàstiques, on la radiació ultraviolada, la humitat o l'erosió fragmenten el material i s'estén a noves àrees per l'acció del vent, o fins i tot d'animals.
En els ecosistemes aquàtics la presència de plàstics compta amb imatges ja icòniques com l'espectacular illa d'escombraries del Pacífic nord, però eixes formacions són només la punta de l'iceberg. “Es calcula que el 85% del plàstic que entra en els oceans roman ocult sota l'aigua, acumulat en sediments a grans profunditats”, expliquen les autores. I és que les escombraries oceàniques prolifera de tal forma que fins al Fòrum Econòmic Mundial preveu que en 2050 els oceans podrien contindre més tones de plàstic que de peixos.
Es calcula que el 85% del plàstic que entra en els oceans roman ocult sota l'aigua, acumulat en sediments a grans profunditats. Les escombraries oceàniques prolifera de tal forma que fins al Fòrum Econòmic Mundial preveu que en 2050 els oceans podrien contindre més tones de plàstic que de peixos
Els plàstics entren en contacte amb els organismes i poden introduir-se en el seu interior. S'han reportat partícules de plàstic en més de 1.300 espècies aquàtiques i terrestres incloent peixos, mamífers, aus i insectes. Si ens fixem en els peixos, s'ha descrit que poden acumular nivells més alts de microplàstics a partir de preses contaminades que directament de l'aigua, la qual cosa destaca el paper de la cadena tròfica en la seua acumulació. En estudis d'exposició, s'ha observat que les partícules més xicotetes s'acumulen en teixits profunds com el fetge, el cervell i el múscul, mentres que les partícules més grans es troben principalment en brànquies, estómac i intestí. Les partícules de grandària inferior a 100 nanòmetres (nm), poden penetrar en les cèl·lules, la qual cosa pot provocar efectes com ara estrés oxidatiu o mal en l'ADN.
Malgrat els avanços, un dels principals desafiaments per a la comunitat científica és determinar i quantificar micro i nanoplàstics en els ecosistemes. Les expertes, amb moltes hores de laboratori a la seua esquena, destaquen que el procediment analític implica manipular partícules molt xicotetes, extraure-les de matrius ambientals molt complexes i identificar amb precisió el tipus de polímer, grandària i forma. “Això és especialment complicat en el cas dels nanoplàstics perquè el seu comportament físic i químic diferix del de les partícules més grans”, declaren.
Per la boca, pel nas, i també per la pell. El cos humà està potencialment exposat de manera contínua a les xicotetes partícules plàstiques, ja siga a través dels organismes marins i terrestres que ingerim, portadors de microplàstics, o a través de l'aigua potable tant de l'aixeta com embotellada, per posar només un parell d'exemples. Estes fonts d'exposició per mitjà de la ingesta no són excloents, i a més se sumen a altres vies com la inhalació de l'aire i pols, que suposa no sols l'entrada de partícules sinó dels contaminants químics que poden transportar. El tercer ‘canal’ per a penetrar en el nostre organisme és el contacte amb la pell. En este cas, les investigadores apunten al fet que serien les nanopartícules, especialment les de menor grandària, les que podrien travessar la barrera cutània.
A més de la presència de MP i NP en els aliments i begudes, és important considerar la bioaccesibilitat, és a dir, la fracció de partícules i compostos químics que realment poden alliberar-se durant la digestió i ser absorbits per l'organisme. Les autores incidixen en què no sols les partícules plàstiques en si, sinó també els additius químics com a plastificants i retardants de flama poden suposar una font d'exposició a través de la dieta. “El problema és que estos compostos no estan fermament units al plàstic i poden desprendre's amb el temps, especialment en calfar aliments o durant la digestió”, aclarixen.
Què ocorre quan les partícules plàstiques entren en el nostre cos? S'absorbixen o s'eliminen fàcilment? Poden acumular-se en òrgans i teixits? Respondre a estes qüestions resulta molt difícil, perquè els MP i NP tenen múltiples formes, un ampli rang de grandàries i es presenten com a mescles complexes que generen efectes combinats complicats d'estudiar.
Fins al moment s'han detectat partícules plàstiques en diferents teixits i fluids humans, incloent-hi sang, pulmó, fetge, renyó, melsa, placenta, intestí, mostres de colectomia, esput, semen, llet materna i femta, entre altres. Les dades disponibles suggerixen que l'intestí és un dels principals llocs d'acumulació, encara que continua sent un desafiament quantificar amb precisió les partícules, especialment les més xicotetes, en la femta.“Es considera que la ingestió és una via d'exposició molt important, però encara no se sap amb certesa fins a quin punt els MP i NP poden ser absorbits de manera significativa pel cos humà ni en quines condicions”. Sí que es coneix que, “al llarg del procés de digestió, estes partícules poden interactuar amb diverses molècules presents en l'aparell digestiu com a enzims digestius, sals biliars, compostos orgànics i inorgànics, formant en la seua superfície una corona biològica o (eco)corona, que podria modificar la forma en què són reconegudes per les cèl·lules de l'organisme i, en conseqüència, alterar el seu comportament biològic i la seua potencial toxicitat”, detallen les investigadores.
L'estudi de l'impacte dels MP i NP en la microbiota intestinal és una línia emergent d'investigació per la seua possible relació amb alteracions de la salut intestinal i sistèmica. Un estudi pioner realitzat pel CSIC dins del projecte europeu PlasticsFatE va evidenciar que els microplàstics de tereftalat de polietilé (PET) modifiquen la microbiota humana del còlon durant la digestió gastrointestinal simulada. Altres investigacions recents han evidenciat que, a més del PET, l'exposició a MP d'altres polímers també pot alterar la composició del microbioma intestinal, fins i tot en contextos de malaltia, amb una disminució de bacteris beneficiosos i un augment de patògens i microorganismes resistents a antibiòtics. Més enllà d'estos efectes, s'investiga també el possible paper de la microbiota intestinal en la biotransformació o eliminació d'estes partícules de l'organisme, la qual cosa podria modular la seua biodisponibilitat i toxicitat.
No et perdes la jornada "Dones en Ciència" que organitzem des del PCUV i en la qual participa Amparo López (IATA)
Si bé encara persistixen moltes incògnites, els estudis actuals reflectixen un creixent interés per part de la comunitat científica i els organismes reguladors a comprendre millor el destí i els efectes dels MP i NP en el cos humà. Dins dels reptes en este àmbit, les científiques del CSIC assenyalen que és bàsic disposar de ferramentes integrades que permeten prioritzar els tipus de partícules més rellevants, millorar els mètodes per a detectar-les, establir estàndards comparables entre estudis, i avaluar de forma més precisa els possibles riscos per a la salut humana.
A més, hi ha molt per fer en matèria de prevenció: des de reduir dràsticament la producció i el consum de plàstics d'un sol ús fins a millorar les tecnologies de tractament d'aigües i residus. Així mateix, el paper dels governs és fonamental, encara que de moment les perspectives no són molt positives. El passat 15 d'agost les negociacions entorn d'un tractat internacional contra la contaminació de plàstics afavorit per l'Organització de les Nacions Unides (ONU) van tornar a fracassar durant la reunió del Comité Intergovernamental de Negociació (INC5-2) i se suspenen sense consens. “Hi ha moltíssimes estratègies basades en la ciència que es poden seguir, però els següents passos ja estan en mans dels negociadors internacionals”, reclamen les científiques.
Font: IATA