Investigacions recents sobre la biologia de l’extint Otodus megalodon, el tauró depredador més gran que ha existit, havien suggerit que les poblacions mediterrànies assoliren grandàries sensiblement menors que les d’altres regions del planeta, fins al punt de donar lloc al terme “nanisme mediterrani”. Tanmateix, un nou estudi, liderat per l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), ubicat a l’àrea cientificoacadèmica del Parc Científic de la Universitat de València (PCUV), en col·laboració amb diverses institucions espanyoles i portugueses, aporta dades sòlides que refuten aquesta interpretació i demostren que els exemplars de les poblacions mediterrànies no eren més menuts que els d’altres àrees.
El treball, que ha aportat nova llum sobre la biologia i la manera de viure de l’Otodus megalodon, se centra en l’anàlisi del registre fòssil de la península Ibèrica i desmunta la idea que els exemplars del Mediterrani foren, en general, més menuts.
L’Otodus megalodon va viure entre el Miocé i el Pliocé i va assolir longituds superiors als 15 metres. No obstant això, gran part del coneixement sobre aquesta espècie s’ha basat tradicionalment en fòssils procedents d’Amèrica. Aquesta visió parcial havia donat lloc a hipòtesis com l’anomenat “nanisme mediterrani”, segons la qual els megalodons d’aquesta conca haurien tingut una menor grandària corporal a causa de condicions ambientals particulars.
Per a posar a prova aquesta idea, l’equip investigador ha recopilat i analitzat 335 dents fòssils procedents de museus i col·leccions científiques d’Espanya i Portugal, cosa que constitueix el conjunt de dades més ampli reunit fins ara fora del continent americà. A partir de la grandària de les dents, els científics han estimat la longitud corporal dels animals i han comparat poblacions de l’Atlàntic i del Mediterrani.
Els resultats mostren que els exemplars de megalodó de l’Atlàntic i del Mediterrani presenten grandàries molt similars, fet que descarta un nanisme mediterrani generalitzat. En canvi, els exemplars procedents d’un jaciment concret del Miocé mitjà, les pedreres de Reverté (nord-est d’Espanya), són clarament més menuts.
Els resultats mostren que els exemplars de megalodó de l’Atlàntic i del Mediterrani presenten grandàries molt similars, fet que descarta un nanisme mediterrani generalitzat. En canvi, els exemplars procedents d’un jaciment concret del Miocé mitjà, les pedreres de Reverté (nord-est d’Espanya), són clarament més menuts.
Segons explica l’equip, aquesta diferència no es deu a condicions climàtiques o geogràfiques generals, sinó al fet que Reverté va funcionar com una autèntica “guarderia” o àrea de cria. En aquests entorns, com ocorre hui amb molts taurons actuals, es concentraven principalment individus juvenils, que hi trobaven aliment i protecció davant de grans depredadors.
L’estudi reforça així la idea que l’ús d’àrees de cria va ser una estratègia clau en la història vital i l’èxit evolutiu de l’Otodus megalodon. A més, en cobrir un buit geogràfic important, el registre fòssil ibèric permet contrastar hipòtesis alternatives i comprendre millor com s’estructuraven les poblacions d’un dels depredadors més emblemàtics de la història dels oceans.
La investigació ha sigut finançada parcialment per projectes públics del sistema estatal d’R+D+I i posa en relleu la importància de les col·leccions paleontològiques i de la col·laboració internacional per a reconstruir la història de la vida a la Terra.
En concret, el finançament procedeix de la subvenció PID2023-147440OB-C21 del MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i del projecte d’investigació PID2020-117373GA-I00 del Ministeri de Ciència i Innovació d’Espanya.