L'aleta cabal és fonamental per a la natació dels dofins, per això el dofí va haver de desenrotllar un patró locomotor compensatori, movent la part posterior del cos lateralment de manera similar a un cocodril, la qual cosa demostra una alta plasticitat funcional en la locomoció de cetacis davant lesions greus. Este tipus de natació ha sigut descrita prèviament en dofins sense aleta cabal i probablement reduïx l'eficiència hidrodinàmica, la maniobrabilitat i el control fi durant la caça.
Les observacions obtingudes de l'estudi, la primera firmant del qual és la investigadora de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), situat en l'àrea científic acadèmica del Parc Científic de la Universitat de València (PCUV), Patricia Gozalbes, revelen que les aletes cabals i l'aleta pectoral dreta estaven seccionades, possiblement a causa de l'enmallament del dofí en una xarxa de pesca. Malgrat la pèrdua funcional de l'aleta cabal, la necropsia va revelar que l'animal presentava una condició corporal molt bona, amb un pes superior a l'esperat per a la seua longitud corporal. A més, l'estómac estava ple de preses recentment ingerides, la qual cosa confirma que la seua capacitat d'alimentar-se no estava minvada.
“És un misteri com este dofí va sobreviure tant de temps. El seu últim menjar abans de morir incloïa peixos i cefalòpodes de valor comercial, la qual cosa suggerix que, després de la mutilació, l'animal podria haver estat alimentant-se de captures o descartes de pesca. No obstant això, tampoc descartem que poguera haver sigut assistit per congèneres, especialment per la seua mare, si encara conservava un vincle estret amb ella”, explica Francisco Javier Aznar, firmant de l'article, investigador de l'ICBiBE i professor del Departament de Zoologia de la UV.
“És un misteri com este dofí va sobreviure tant de temps. El seu últim menjar abans de morir incloïa peixos i cefalòpodes de valor comercial, la qual cosa suggerix que, després de la mutilació, l'animal podria haver estat alimentant-se de captures o descartes de pesca. Tampoc descartem que poguera haver sigut assistit per congèneres, especialment per la seua mare, si encara conservava un vincle estret amb ella”, Francisco Javier Aznar, investigador de l'ICBiBE
Este dofí mular va ser albirat per primera vegada per una embarcació d'esbarjo el 12 d'octubre de 2021; es va observar posteriorment el 12 d'agost de 2023, i va acabar encallant a la platja de Nules (Castelló) el 26 d'abril de 2024, més de dos anys i mig després.
Encara que va aconseguir sobreviure durant anys, l'evidència apunta al fet que la causa final de la mort va ser l'ofegament en una nova interacció pesquera, la qual cosa subratlla l'impacte persistent d'estes activitats sobre els cetacis. Segons la percepció dels pescadors, en aigües de la Comunitat Valenciana, el dofí mular interactua amb freqüència en les seues activitats diàries, la qual cosa li fa procliu a ser capturat de manera accidental.
Este estudi ha comptat amb el suport del projecte VARACOMVAL, de la Fundació Biodiversitat del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) del Govern d'Espanya, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), finançat per la Comissió Europea- NextGenerationEU. També ha comptat amb el suport de la Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures, Territori i de la Recuperació de la Generalitat Valenciana, així com la col·laboració de la Fundació Oceanogràfic i l'ONG Xaloc.
Font: UV Notícies