Maria A. Rodrigo i Francesc Mesquita, investigadors de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), de l'àrea científica del Parc Científic de la Universitat de València (PCUV), han participat en el descobriment que l'activitat volcànica de la Garrotxa (Girona) es va estendre fins fa només 8.300 anys (es pensava que el vulcanisme va cessar fa uns 13.000 anys), la qual cosa constitueix el capítol més recent d'aquest fenomen de tota la península ibèrica. Els resultats s'han publicat en les prestigioses revistes The Holocene i Scientific Reports
L'estudi, en el qual també participen juntament amb l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), situat en el Parc Científic de la Universitat de València (PCUV), la Universitat de Burgos, el IPHES-A prop, IDAEA-CSIC, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Montpeller, s'ha realitzat sobre un sondeig de 14 metres de profunditat en el Vall d’en Bas (Girona) i ha revelat dades molt interessants i inèdits sobre l'evolució paleoclimàtica i paleoambiental del Camp Volcànic de la Garrotxa (Girona).
“Hem pogut reconstruir l'evolució paleoclimàtica dels últims 13.000 anys del NE de la península ibèrica, el vulcanisme de la Garrotxa, i l'impacte d'aquestes erupcions en els ecosistemes vegetals, lacustres i en les poblacions humanes mesolítiques de la zona”, apunten Francesc Mesquita i Maria A. Rodrigo.
Així, en l'àrea més pròxima a la zona d'activitat volcànica (fins a 50 km) i durant els esdeveniments d'erupció, diferents processos com els fluxos de lava, depòsit de materials volcànics, pluja de cendra, emanació de gasos, aerosols, fluxos piroclàstics i terratrémols, van afectar la flora i fauna, així com la qualitat de l'aire i de l'aigua, i van constituir un perill per a les poblacions humanes. En aquest sentit, i a partir de l'estudi de jaciments arqueològics pròxims, s'observa que les poblacions de caçadors-recol·lectors més pròximes van abandonar l'àrea temporalment durant els períodes d'alta activitat volcànica, per a després tornar en èpoques de quietud, la qual cosa demostra una alta capacitat de reorganització i adaptació.
“Hem pogut reconstruir l'evolució paleoclimàtica dels últims 13.000 anys del NE de la península ibèrica, el vulcanisme de la Garrotxa, i l'impacte d'aquestes erupcions en els ecosistemes vegetals, lacustres i en les poblacions humanes mesolítiques de la zona”, Francesc Mesquita y Maria A. Rodrigo, investigadors del l'ICBiBE
Restes d'algues caròfites presents en els sediments lacustres estudiats. Oósporas d'aquestes macroalgues recobertes de carbonat càlcic (girogonitos). Fotografia: Maria A. Rodrigo
Aquesta activitat volcànica va provocar que diverses bugades volcàniques obstruïren la vall del riu Fluvià prop d'Olot i es formara un gran llac en la plana que hui dia es coneix com a Pla de les Preses. La seqüència sedimentària del sondeig estudiat registra senyals locals i regionals relacionades amb la dinàmica geomorfològica, paleoclimatològica i volcànica del camp volcànic de la Garrotxa.
Els indicadors geològics i biològics analitzats (organismes aquàtics, registre pol·línic, la sedimentologia i la geoquímica) reporten principalment variacions hidrològiques locals, que s'han pogut relacionar amb les principals tendències climàtiques de l'Holocé i finals del Plistocé, inclosos diversos canvis climàtics abruptes que ofereixen pistes sobre els processos que podrien desencadenar-se en el context de l'actual calfament global.
Notícia en els mitjans